L’alegria del premi aconseguit es deixava notar en el dinar del president, tot eren bones cares i les perspectives molt esperançadores. Tanta era l’eufòria que el conclave d’expresidents va dir: «Ara és el moment. D’aquesta no s’escapa» I així va ser com la temible corona va ser per a José Pedro Sastre. Els homes aplaudien, les dones ploraven, els xiquets cridaven, el soroll de la coronació va arribar de seguida als Quatre Cantons.
Tot feia presumir que l’exercici seria d’allò més bo, per això ens vam posar «el cabet a la faena» i vam constituir primerament la comissió, que anava augmentant en el nombre de components, tant pel que fa a homes com a dones. Amb l’elecció de la Fallera Major no vam tindre molts dubtes, l’oferiment se li va fer a Susan Bonilla Pino, que molt gustosa va acceptar el càrrec, incorporant d’aquesta manera als seus pares en la Falla Centro. La Cort d’Honor va estar formada per díhuit senyoretes, això la convertia en la més nombrosa fins al moment.
L’ambient era molt favorable, fins al punt que les famílies dels càrrecs d’aquest any, quan el cap de setmana era bo, organitzaven barbacoes en alguna casa de camp, amenitzades pel «Roig de Pedreguer». Les torrades de xulles i botifarres es tocaven unes amb les altres.
Per a la contractació de l’artista de la falla José Pedro ho tenia molt clar, la resta de fallers també, hauria de ser Manolo Blanco, l’artífex de les nostres il·lusions. Després de parlar amb ell, no vam tindre cap dificultat per a formalitzar el contracte. Allà pel mes de març sabríem el resultat de les aspiracions falleres de la nostra comissió.
Prompte ens vam adonar que la qualitat era ben patent. Una falla que representava un gran palanquí coronat pel Rei Jaume I muntat damunt un cavall ens deixava convençuts que seríem recompensats amb el primer premi, com ho va confirmar el jurat, que va premiar a la nostra falla en la categoria especial amb el màxim guardó.
La falleta infantil construïda per Ramón Marí, era també un excel·lent monument que representava una cistella amb verdures sobre la que estava instal·lat un bonic papagall. Va ser guardonada amb el quart premi, al mateix temps va rebre el premi a la millor falla realitzada a Dénia.
Per a confirmar que el president era un home entés en Falles va ser un dels encertants de la «Quiniela Fallera» que patrocinava la Junta Local.
En la presentació fallera, la responsabilitat del decorat va ser també per al mateix artista. Un magnífic escenari en què es reproduïen unes pintes i un adreç de fallera molt grans. El guió va ser escrit tot en versos, dedicats a la Falla i a la Fallera Major, per Paco Sentí, i recitats per Rafael Marsal, que va actuar com a conductor de la presentació. La presentació infantil la van concloure José Miguel Cabrera i Juan José Ballester, que es van encarregar de posar-li la gràcia a un text de Paco Sentí. La fi de festa, de bell nou, va estar a càrrec de L’EsparraIIó, que estrenava I’obra “Les Glandules de Mono». El grup va aconseguir l’èxit habitual.
El bon temps ens va dur a la necessitat d’haver de preparar la carrossa. Aquí vam entropessar amb la primera pedra del camí. Ens faltava I’artista. Fins que es va decidir a debutar Tomás Chiner. La idea que es va dur a cap estava ambientada en la Roma Imperial, on un pòrtic amb quatre columnes recolzava el tron alat de la Fallera Major, que era precedit per una quadriga amb dos cavalls blancs.
Un disseny clàssic per a un artista debutant que ens va donar molt bon resultat i va comptar amb el suport de fallers i falleres que, vestits de l’època, propiciaren aconseguir el segon premi.
La Falla Centro aquest any va rebre una gran alegria en ser nomenada com a Fallera Major Infantil de Dénia la xiqueta Estibaliz Miralles Ivars, fallereta de la nostra comissió que ens representava en la Junta Local
Fallera. Era la primera vegada que es feia aquest tipus d’elecció entre els infantils.
L’elecció de Fallers Exemplars de Dénia, a càrrec de la Junta Local, va recaure en un faller de la nostra comissió, aquest any l’honor li va correspondre a Tomás Chiner Marsal. La notícia es va rebre amb gran algaravia dins de la Falla.
Per totes aquestes coses l’alegria i ganes de festa era més evident aquest any, i per això la Unió Musical de la Canyada va tindre molta feina i els músics van acabar amb els llavis molt unflats i els components de la comissió amb els peus a banderes. Va ser un any de festa gran.
La cremà de les dues falles va posar el punt final a la festa, no sense que la Comissió indultara el papagall de la falla infantil, ja que ens van donar deu mil pessetes per ell.