Després dels primers mesos de ressaca econòmica, la comissió va anar prenent vela, dirigint tots els seus esforços per a aconseguir la normalitat festera.

Amb el millor dels estímuls van retocar una carrossa llogada per a participar en la cavalcada de l’estiu. Els artistes de la comissió van començar a traure el seu enginy treballant el paper i fent boleta.

Les peces de la falla anaven arribant a Dénia, prou dies abans de la festa, per a ser guardades en els magatzems que ens deixaven. Els fallers en mirar els trossos de les cames del polp les trobaren un poc primes, però clar ells no entenien prou d’aquestes coses. Finalment ens acostem als dies de la festa.

Ja abans de la plantà els coets i tronadors es tocaven uns als altres. L’ambient de festa era superior. La gent tenia ganes i ens esperaven dies de glòria. Ramón Primo arriba amb el seu equip i comença la plantà. “Es podrà passar per baix la falla! –dirien uns-. “Monument com aquest no sé vora cap a Dénia” –deia l’altre-. I així va ser. L’artista va posar sis bases en el lloc on solem plantar la falla i damunt un polp que pareixia que fera mesos que estava a régim, de lo prim i esvelt que semblava. Quan la falla va quedar rematada per “La Cibeles” i l’artista ens va dir: “Ja està tot”, no cal ni fer referència a la cara que ens va quedar. Uns ens miraven als altres com dient: “La que se’ns espera”.

Així va ser. Cinc districtes van plantar falla aquest any i, a la vista del que nosaltres teníem, el millor que ens podia passar era que ens donaren l’últim, almenys, amb tota sinceritat, és el que desitjàvem. Tampoc l’havien guanyat mai, i ja era hora. El jurat va ser benèvol i es va concedir el Cinqué Premi.

L’alegria es va desbordar. Els músics de Castells no paraven de tocar i fins a arribar al recinte de la falla i després pels carrers del districte tot va ser una festa. Nosaltres contents i els altres també. Tant va ser així que prompte ens visitaren les altres comissions de Dénia fent-se present amb obsequis per alçar els nostres ànims. No sabem per què, com si estigueren d’acord, l’ofrena sempre eren penques. Tantes que, a banda de les que va comprar la nostra comissió, s’acabaren les del mercat. Fins van haver de dur un burro i amarrar-lo als quatre Cantons per a poder donar l’abast al muntó d’hortalissa que allí teníem. Sense voler vam fer popular el gastronòmic plat “Polp amb penques”.

A la vista dels fets, no cal dir el que va passar a migdia de Sant Josep. La mascletà que ens va preparar Isidro va ser de les que han fet època i al mateix temps han donat fama a les mascletaes del Centro.

Resumint un any de coets, polp i penques.