Era el 20 de març i per primera vegada en molts anys, la falla Centro no tenia President. EI conclave del dia 19 no havia donat fruits. Alguns dels veterans se sentien cansats, altres no es feien avant a l’hora d’acceptar el càrrec, tot plegat la corona es va quedar damunt la taula.
No haurien de ser molt bons temps per a la falla quan ocorrien coses d’aquest tipus. Però l’ambient entre els joves era bo, no estaven desgastats i per tant tenien ganes de conduir la nau a bon port.
Una setmana després de la festa es va fer una reunió on es va acordar que la presidència hauria d’estar en mans d’una persona que liderara el grup i amb esperit conciliador i emprenedor. EI repte era difícil però Ramón Bertó Martí, que va acceptar, era ideal per a aquest menester.
Cànter nou, aigua fresca. EI primer era buscar xiques per a la comissió i el nombre total va ser de quinze. AI capdavant de totes elles, en acceptar el càrrec de Fallera Major, Encarna Adam Ferrer, una bella i simpàtica fallera que du al Centro per estendard fins hui.
Ara ja havíem de pensar en l’artista. Les relacions amb Grau, tot i ser bones, es van haver de deixar, ja que la comunicació no era molt bona i no s’adaptava al que estàvem acostumats. Els contactes ens van dur a Alzira on vam conéixer a José Alfonso Carrió. Després de canviar impressions i fer-li veure que preteníem una bona falla, vam tancar el tracte amb un pressupost de 650.000 ptes.
Per damunt del tabalet coronaven dos ciris grans, típics del Corpus valencià, rematant una falla ben feta i amb una crítica local que, amb el lema «AI so de dolçaina i tabalet», representava escenes de la vida local i d’algun que altre veí que ens feia la vida impossible. Vam rebre el premi a la crítica local i el segon de Falles.
Ja ens apropem a la festa. EI huit de març se celebrà la presentació de les falleres amb un decorat de Català, on es representava el castell de Dénia que, obrint-se pel mig deixava pas a la Fallera Major, Encarna Adam. Com a fi de festa L’EsparraIIó va representar la seua millor obra: «Deixa’m la dona, Pepet!». Els actors van fer l’humorada d’arribar al cine amb autobús, com feien els artistes de grans companyies. Es van vendre totes les localitats i a banda de l’èxit artístic ho va ser també econòmic.
Així ens apropem a les festes patronals, on a proposta d’aquesta comissió, el Dia del Faller passà a la vespra de la Santíssima Sang, i així es va celebrar a partir d’aquest any sempre el dimarts. La falla continua lluint el color taronja i apareixen els primers «monos» del mateix color. La carrossa, que la comissió estava fent al magatzem de pansa d’Agustí Martí, dirigida per Pep Català i que portava com a tema EI Japó, va comptar amb la participació general de la comissió; grans i menuts, molt ben vestits de japonesos, van fer una important aportació a la festa per part de la nostra falla, que es va veure recompensada amb l’atorgament del primer premi.
EI caràcter festiu i la necessitat d’arreplegar diners ens va fer que organitzàrem un ball de disfresses a la discoteca «KiKa». Tota la comissió es va vestir, i aconseguírem una bona festa que va complir tots els objectius, fins i tot l’econòmic.
En aquest any es va confeccionar també, per part de Tomàs Chiner, una orla on es representava la situació dels fallers dins de la comissió amb un criteri totalment humorístic, que no tots van saber acceptar de bon grat. Motiu suficient perquè ja no se’n realitzara cap altra.
Com Ia qüestió de Ia FaIIa Infantil, alguns anys quedava un poc abandonada, Rafael Marsal, José Mª Almiñana, Antonio Villar i Tomàs Chiner, es van fer càrrec de la construcció del monument.