En aquesta ocasió la corona va anar a parar al cap de Vicente Sastre Salort, després del conclave dels presidents electors. Un faller amb molta experiència per a I’època de què parlem, adquirida de forma personal i per herència de son pare.
Com és costum en el Centro, prompte s’havia de pensar en les falleres, essencialment en la que havia d’ostentar el màxim càrrec, que en aquesta ocasió va ser Rosa Mª Llorca Perles, a la qual es van unir deu senyoretes per a conformar la Cort d’Honor.
La Falla, obra de Ramón Primo, es va plantar de nou a la Glorieta, sense major problema. L’artista va remetre a la comissió una gran falla en la qual el cos central era un gran encenser de fum del qual apareixien quatre grans figures de dona que sostenien una cistella plena de capolls de rosa. EI Lema era «La pol·lució» tant a la mar com a la terra, representada pel clavegueram i altres formes molt ben arreplegades en les crítiques. Fins i tot es tractava la successió fallera en la presidència del nostre districte. Això era un indicador per a evidenciar que el temps de bonança que vivia la comissió, independentment que continuaven sentint-se aquestes veus de «l’any que no hi haurà falles», semblava que no anava amb nosaltres, i més després de tornar a guanyar el primer premi de Falles per tercer any consecutiu.
Un any més, Pep Català, amb el seu magnífic estil i saber fer, va ser l’encarregat de dur a terme el disseny de la carrossa. EI tema: «L’Àfrica salvatge», representava un tron indígena on destacava la presència de la Fallera Major sobre un gran crani i dos elefants en la part davantera, que feien en conjunt una gran carrossa. Hem de destacar que a aquesta l’acompanyaven dues esquadres d’indígenes amb vestimentes llogades a Alcoi, provinents de la festa de Moros i Cristians. Les esquadres van desfilar, per primera vegada a Dénia, al més pur estil de la festa de Moros i Cristians, amb dos caps d’esquadra entesos en la matèria, com foren Pep Romany i Julián Pérez. Va ser tot un èxit pel que fa a la carrossa i al conjunt. La banda de música per a l’acte va ser la de Pego, coneixedora de la festa. Com a dada anecdòtica direm que el director era Josep Sendra i Piera.
EI nostre pirotècnic, Borredà, va lluir a Dénia, dies abans de la festa, el canó de foc més gran que mai havíem vist, s’anunciava com el més gran d’Espanya. EI dispar d’aquest estava reservat per als infantils. Va ser en els dies de la festa, una vesprada, amb el canó ple de caramels, confetis i llepolies quan va ser disparat cap al cel als Quatre Cantons, fent les delícies de tots els fallerets i falleretes que van seguir l’acte amb gran emoció i un poc de por.
El pergamí per als fallers d’honor, després d’anar a Manises per a trobar el búcar que es pretenia i a causa del problema de la seua confecció, es va solucionar a Talavera, on per un preu de tres-centes pessetes -el més car comprat fins a aquest moment- es va aconseguir fer, pintant a mà, l’escut de la falla al centre. Aquell va ser un dels pergamins més encertats presentats per aquesta comissió i del que es guarda millor record per la seua bellesa i qualitat artesanal.
L’arreplegada de diners va ser d’allò més bona. Alguns pergamins van estar generosament correspostos, fins al punt que en casos molt concrets es va superar la xifra que podia presumir-se per part de la comissió. Tot això va ser motiu per arribar a la festa amb l’esperit molt festiu i vertaderament es va deixar notar en els dinars i en els coets.